Totes les combinacions són possibles però, al mateix temps, inevitables.
Si volem SER i estar ben alineats en el nostre interior per transmetre cap a l'exterior amb plenitud, hem de tenir sincronitzats el pensament amb les emocions i les nostres accions.
Patim quan pensem una cosa diferent del que sentim o del que fem.
Patim quan sentim una cosa diferent del que pensem o del que fem.
Patim quan fem una cosa diferent del que pensem o del que sentim.
Llavors, per què quan tenim remordiments no som conscients de com hem arribat a tenir-los? Per tant, perquè no busquem sempre l'alineació PEA? És que ens agrada patir?
Ser conscients del què fem, sentim i pensem és un bon inici i cal anar practicant en aquest nivell de consciència per poder valorar l'alineació i després poder gestionar-la correctament.
Com na Maria. Actitud, coherència, compromís, voluntad, amistat... felicitat.
Amb mi, amb els altres i amb el món. Ens hi endinsem?
Molts cop ens atrevim, i és humà fer-ho, a criticar allò i aquells que ens envolten. La vista, la mirada subjectiva, és el sentit predominant a les nostres vides. La realitat que vivim és la que veiem. I actuem en conseqüència al que veiem. És natural. És humà.
Però la mirada pot anar, ha d'anar, més enllà de l'exterior per aproximar-se a l'interior de cadascun de nosaltres. El nostre territori conegut és una zona de confort prou estable perquè la reconeixem. Hi estem a gust malgrat, a voltes, ens faci mal perquè és un mal que coneixem i que "controlem".
Però que ens passa quan des de dins, o des de fora, obrim fronteres i ens penetren? Ens sentim atacats? Com ho assimilem? Com ho gestionem?
Molts cops la nostra capacitat de gestió vindrà donada per la nostra visió de la vida, per la comprensió i l'amor que posem a les nostres accions. Veure-hi més enllà és una actitud de responsabilitat. I tenim eines per fer-ho.
El diàleg i la transparència ens ajudaran a comprendre'ns millor. Preguntar-nos el perquè del nostre comportament ens durà a observar aquelles emocions ocultes dins les nostres accions i apreciar-les serà un molt bon punt de partida per atrevir-nos a gestionar-les i a ser com volem ser.
Un bon exemple és aquest curt animat. Mireu-lo i pareu la imatge al minut 3 i 18 segons. Com continuarà la història? Quines preguntes faríeu al jove? I a la velleta? Quines preguntes us faríeu vosaltres?
Regals de Reis, Santa Claus, black friday, aniversaris...
Ens hem acostumat als regals per disposar d'il·lusió i sentir-nos bé. Ens hem acostumat als objectes i a les possessions per tenir aquestes puntes de felicitat.
Però què és la felicitat? Què té a veure amb l'alegria? Podem ser eternament feliços? Depenc dels altres per ser feliç?
Avui ja utilitzem amb naturalitat el concepte d'energia "neta" i sabem que fa referència a aquella energia produïda amb medis sostenibles i ecològics que no produeix (que no hauria de produir) afectació negativa al medi ambient, al nostre món. Els altres i jo en una relació positiva que ens farà créixer exteriorment i interior.
Si ens atrevim a reconèixer i a diferenciar l'energia neta, podem apreciar i saber valorar el concepte de "felicitat neta"?
Jo amb els altres i amb el món que m'envolta.
Què m'aporten els altres? He de ser com ells per ser feliç? Com m'hi relaciono?
Què els aporto jo als altres?
El món que m'envolta, els altres que es relacionen amb mi i jo mateix, m'ajuda a poder trobar la "felicitat neta"?
La vida laboral, el modus vivendi, el consumisme, les aspiracions a la vida, l'alcohol, les drogues... som conscients del que fem i del que som?
Felicitat?
Aquí teniu dues mostres de com és la relació amb els altres i de com podria ser. Cal buscar relacions que ens omplin i ens aportin creixement i felicitat. Per cert, i l'amor, què en pensa de tot això?
La relació del meu Jo, amb tots els que m'envolten i amb el Món en general, és una relació molt i molt estreta. Qualsevol acció que el meu Jo realitzi, repercutirà en tot allò que hi ha al meu voltant i, com un efecte papallona, arribarà a modificar en major o menor mesura tot el Món, encara que no me n'adoni. Som conscients d'aquesta realitat? O vivim a la "nostra" sense considerar la nostra petjada a la Terra i a la Humanitat?
A voltes la imatge que tenim del pacifisme és una visió tergiversada de la realitat. Ser pacífic no és ser un sòmines, ni passiu. Ans el contrari. Ser pacífic és triar la pau i, per tant, moure's per ella. Lluitar per ella.
Ser pacífic és més que una manera de ser. És una opció de vida. És viure en pau perquè ella t'envolta per tot arreu.
Un bon exemple el tenim en aquest fantàstic vídeo on veiem que l'opció de la pau és una tria personal. Sense amagatalls ni excuses. És triar la pau com a norma. Ets un simple observador o actues?
La pau no es defensa només en una guerra o en un conflicte. La pau també és una manera de viure i una manera de fer i d'actuar. Amb diàleg, amb responsabilitat i amb compromís. Buscant la manera que totes les peces del puzle encaixin. Fent de la diversitat un excel·lent. Fent de la integració un objectiu bàsic de la vida. Fent de l'empatia (capacitat de posar-se en el lloc dels altres) una arma per a la pau. Els que ens envolten han de notar els resultats d'aquesta manera de viure i tothom n'ha de sortir beneficiat.
Cal, per tant, molta educació per a la pau entre alumnes, famílies i professors.
Ens queda molt camí però, com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible.
Molts cops l'amor nomé té una accepció en el nostre diccionari mental. Però no hauria de ser així. De fet, el gran diccionari de l'enciclopèdia catalana defineix amor com
1 1 m. o f. [LC] Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Amor paternal, filial. Amor a la pàtria. Amor a la veritat, a la justícia. Posar amor a algú, en alguna cosa.
Fixem-nos com pots estimar-te a tu mateix, als altres i al món, a coses materials i a coses immaterials. I l'amor és viu. És una afecció "viva". L'amor és vida. Perquè quan estimem ens sentim vius. És l'emoció, juntament amb al por, més reconeguda. I totes les emocions són necessàries (aquí cal recomenar la pel·lícula "Inside Out" on l'amor, la por, la tristesa, el fàstic i la ira fan de els seves).
Fes el que estimes i fes-ho amb freqüència. Estima't vivint.
Estimar és saber donar. Estimar és saber rebre. Estimar és compartir. Estimar és estar amb els altres i amb tu mateix. Estimar és reconèixer-te a tu mateix. És agradar-te. És tenir el pensament i l'acció lligats al cor.
En Jaume Soler, escriptor i coautor del concepte d'ecologia emocional, davant d'un problema i de els possibles solucions sempre proposa fer-nos la mateixa pregunta: "i l'amor què en pensa d'això?" I és que l'amor no enganya. Les emocions no enganyen. Es tenen. I l'única cosa que podem fer e´s aprendre a gestionar-les.
Ser una persona amorosa no és ser una persona "hippie" o "power flowers". Ans al contrari, és saber veure a la vida real els grans esforços que fa l'amor per fer-nos viure la vida amb sentiment i amb serenor, conscientment, agraïts, amb confiança i amb il·lusió.
Sabem gaudir d'un gelat? I d'una abraçada dels nostres fills? Estimem? Ens sentim estimats pels altres?
El món és ple de llocs per estimar, de bellesa per gaudir, de moments únic i irrepetibles. Ser una persona amorosa és tenir presents aquests llocs, espais i moments i estimar-los com part integrada al conjunt. Ser una persona amorosa és estimar la vida.
Som amorosos? Volem ser-ho? Què pensa l'amor de la teva vida?
"La humanitat ha anat evolucionant tot convertint somnis en realitats." És una frase amb la qual hi poden estar d'acord però, què vol dir exactament?
Podem definir la tecnologia com l'ús combinat amb el coneixement, eines i tècniques que permeten dissenyar i crear béns o serveis que faciliten l'adaptació a l'entorn i satisfan les necessitats de les persones.
I si estem d'acord amb aquesta definició, també coincidirem amb què la creativitat és una base singular dels avanços tecnològics.
On seriem ara sense la roda? Sense els estreps? Sense la màquina de vapor? Per cert, sabíeu que Heró d'Alexandria al segle I ja va inventar una màquina de vapor? En aquell moment no se li va trobar aplicacions pràctiques necessàries...
Quasi sense voler, els humans hem anat creant solucions per satisfer els necessitats diàries. I les adoptem com a normals quan han estat fonamentals en el desenvolupament humà. Mireu el vídeo del tràiler de la sèrie de la BBC "The human planet" i observeu...
A
banda de l'espectacularitat de les imatges, es poden observar moltes
creacions humanes que, per habituals, no acostumem a donar importància.
N'has pogut observar? Quantes?
Però la creativitat és la cara d'una moneda. La creu és la destructivitat. Aquella creativitat mal encaminada, mal dirigida. En lloc de solucions, ens aporta més problemes. Problemes que afecten la natura, els humans i el nostre interior.
La destrucció pot ser un pas previ i necessari per a la construcció. Exemples en tenim a diari i a moltes famílies. Destruir per construir. L'objectiu és el que marca la diferència.
La creació pot tenir moltes cares i algunes no tan espectaculars. Menys transcendents per a la humanitat però, de ben segur, més importants per a la persona. Són aquelles creacions internes, aquelles solucions "màgiques" a problemes quotidians. Són aquelles xerrades entre amics o parents per intentar solucionar malentesos. Són aquelles crisis emocionals que tractem com a oportunitat d'avançar en el nostre camí de vida.
Llavors. Us sentiu creadors? Més d'un pensarà que no. No rotundament. És veritat?
Les diverses percepcions de la realitat fan que, a voltes, ens dediquem a observar les coses més minúscules per fer-les majúscules perdent de vista el que pot ser important per a la nostra vida. És a dir, malgrat tots tenim la "nostra realitat", cal ser conscient del que és important i poder discernir el gra de la palla.
Quants cops he perdut temps, empenta i motivació preocupat en banalitats supèrflues i quotidianes oblidant la meva VIDA i perdent de vista el veritable CAMÍ que vull seguir? He de tenir un propòsit a la meva vida? El tinc?
Potser ara no el tenim clar, dubtem, no sabem trobar el camí... "Un propòsit en la meva vida? I jo que sé!".
El món està relacionat permanentment. El nostre territori pot confluir amb el dels altres i el nostre camí es creua permanentment amb d'altres camins de vida. El nostre clima emocional pot fer sortir el sol enmig de la tempesta. Aquests creuaments ens donen la possibilitat de rebre exemples de com viure una realitat i de com trobar un propòsit.
Sóc capaç. Sóc autònom. Jo trio.
Si ens atrevim, nosaltres mateixos podem veure aquest vídeo i entendre que el propòsit el podem tenir o el podem buscar i que també ens pot venir imposat sense voler, fruit d'una adaptació a la realitat i d'una consciència superior a la simple consciència social. I com, malgrat les adversitats, les persones autònomes trien el camí que volen seguir.
Una sacsejada emocional per graduar de
nou les nostres inquietuds i intentar prendre consciència del veritable
propòsit de la nostra vida.
Per exemple, sabíeu que l'obrellaunes es va inventar 40 anys després de ser inventada la llauna?
El cinema sonor
Doncs també va passar al cinema. Avui dia tenim molt clara la bondat del cinema sonor i veiem les pel·lícules mudes com quelcom que denota els orígens del cinema. Però no sempre va ser així. De fet, el cinema sonor va estar lluitant molts anys amb el cinema mut per la supremacia d'un o de l'altre estil.
La primera pel·lícula sonora (en part) va ser "The jazz singer" (el cantant de jazz) de 1927.Aquesta versió cinematogràfica de l'obra de Samson Raphaelson és la primera pel·lícula parlada amb un total de 281 mots. Mostra també la relació que va existir entre Broadway i Hollywood durant diversos decennis, fins i tot en el gènere de la comèdia musical.
La veu d'Al Jolson va ser, per tant, la primera que es va sentir en un
llargmetratge i va provocar un tro d'aplaudiments. En
principi, Al Jolson no havia de cantar més que cinc cançons i entonar
alguns temes religiosos. Pels productors, calia evitar absolutament el
llenguatge parlat enmig dels cants. Per això la història encara és
explicada amb l'ajuda dels cartrons i dels subtítols tan comuns del cinema mut.
Tanmateix, en la cançó Blue Skies, l'actor es va llançar a una
verdadera improvisació no prevista en el guió: un diàleg amb la seva
mare (Eugénie Besserer). Aquesta intervenció de la part d'Al Jolson va
tenir com a efecte descongelar el mite de la pel·lícula sonora i va
permetre als altres llançar-se a «parlar». Va canviar les formes del cinema i va esdevenir una autèntica nova creació artística.
"El petits canvis són poderosos" però no han de ser obligatòriament immediats i, a partir d'aquí, les pel·lícules comercials anaven introduint el so de manera progressiva però lenta. Per fer-nos una idea de la lentitud del procés podem fixar-nos en el gran Charlot. La seva primera producció totalment sonora no esdevé fins el 1940 amb "El gran dictador". 13 anys més tard!
Però qui era en Charlot?
Sir Charles Spencer Chaplin, KBE (Londres, 16 d'abril de 1889 - Corsier-sur-Vevey, 25 de desembre de 1977), conegut com a Charles Chaplin, Charlie Chaplin o encara més com a Charlot (en català, castellà i francès), va ser actor, compositor, productor i director de cinema. Està considerat com un dels millors mims i pallassos de la història del cinema.
Actuava, dirigia, escrivia els guions, componia la música i produïa les
seves pròpies pel·lícules.
Chaplin fou una de les personalitats més
creatives de l'època del cinema mut i va influir molt en altres actors.
La seva vida artística va durar més de 65 anys, des dels escenaris victorians i els music-hall britànics
quan era un artista jove, fins a gairebé la seva mort a l'edat de
vuitanta-vuit anys. La seva vida va tenir molts alts i baixos, movent-se
entre l'adulació i la controvèrsia.
El seu principal personatge era Charlot, conegut com The Tramp al món anglòfon i Carlitos al Brasil. Charlot
és un vagabund amb aires refinats de gentilhome. La seva vestimenta
típica era una corbata estreta, unes sabates i uns pantalons balders, un
barret fort i un bastó de bambú. La cara adornada amb un bigoti
esquifit.
El gran dictador (1939)
Un home que mirava molt les formes del cinema i la comunicació audiovisual per excel·lència va fer un film formidable al llarg de 1939 que conté una de les escenes mítiques de la història del cinema. Filmada i distribuïda als Estats Units
poc abans de la Segona Guerra Mundial. A la pel·lícula, Chaplin
interpreta dos personatges: Adenoid Hynkel, el dictador de Tomania,
explícitament inspirat en Adolf Hitler,
i un barber jueu perseguit pels nazis. Després de la guerra, quan
l'empresonament i extermini dels jueus eren coneguts, Chaplin va
declarar que no hauria fet la pel·lícula si hagués sabut la gravetat
dels fets. La pel·lícula va tenir dues nominacions a l'Oscar com a
millor director i millor guió, però no va guanyar cap estatueta.
La metàfora visual del dictador Hynkel "jugant amb el món" és d'un realisme colpidor. Cal recordar que la pel·lícula es grava al llarg de l'any 1939 i que, per tant, Alemanya és tot just a les portes d'envair Polònia i iniciar la II Guerra Mundial. Una capacitat de visió proverbial.
El discurs d'un gran dictador
El que fa esgarrifansa, però, és com Chaplin aconsegueix ficar-se en la pell d'un dictador i fa una escena final meravellosa que suggereix la importància de l'èxtasi en la comunicació dels líders messiànics. Es pot observar com, a mesura que transcorre el discurs els gestos, el ritme i el to de veu es van accelerant per aconseguir el suport incondicional dels presents. A voltes, fa por.
Les formes són inequívoques del moment sublim de la simbiosi entre líder i massa uniforme. Quants cops hem caigut els humans en el parany del discurs fàcil?
El veritable missatge del "gran dictador"
Però com pot ser que Chaplin fes una producció bel·licista? Doncs, no és possible. De fet "El gran dictador" és una joia pacifista encara avui, malauradament, actual. Si tornem a veure la mateixa escena però ara fixant-nos més en el contingut que en les formes observem un gran canvi. La mateixa escena, ara traduïda. El mateix actor, els mateixos gestos. Diferent missatge.
Només veiem la "nostra" realitat
Les formes ens poden fer una mala jugada. No sempre allò que sembla és el que és. Quants cops ens ha passat que hem vist només allò que hem volgut veure? Quants cops hem fet cas dels altres i no hem analitzat per nosaltres mateixos el que creiem que passa? Perquè a vegades ens neguem a avançar simplement pel fet de estar bé on som? Per què és tan gran la nostra zona de confort? Veiem la realitat o només la nostra realitat (el mite de la caverna de Plató en ple segle XXI)? Nosaltres som els únics responsables de les nostres accions. Sense excuses. Però cal tenir present que si nosaltres som els únics responsables de les nostres accions i pensaments haurem d'acceptar que som humans i que ens podem equivocar i arribar a tenir "mals pensaments". I encara més greu, haurem de rectificar i, potser fins i tot, disculpar-nos! Cal conèixer-nos per dins per tenir la capacitat d'avançar en mig del desconcert. Nosaltres triem el camí que volem seguir. Sempre hi ha un dictador al món. L'únic problema és saber si la societat li fa cas o l'arracona. I, a voltes, aquest dictador no és fora sinó que el tenim ben dins. Llavors, jo com a societat pròpia, li faig cas?
