A voltes és sorprenent la veritat d'una història.
Per exemple, sabíeu que l'obrellaunes es va inventar 40 anys després de ser inventada la llauna?
El cinema sonor
El cinema sonor
Doncs també va passar al cinema. Avui dia tenim molt clara la bondat del cinema sonor i veiem les pel·lícules mudes com quelcom que denota els orígens del cinema. Però no sempre va ser així. De fet, el cinema sonor va estar lluitant molts anys amb el cinema mut per la supremacia d'un o de l'altre estil.
La primera pel·lícula sonora (en part) va ser "The jazz singer" (el cantant de jazz) de 1927.Aquesta versió cinematogràfica de l'obra de Samson Raphaelson és la primera pel·lícula parlada amb un total de 281 mots. Mostra també la relació que va existir entre Broadway i Hollywood durant diversos decennis, fins i tot en el gènere de la comèdia musical.
La veu d'Al Jolson va ser, per tant, la primera que es va sentir en un llargmetratge i va provocar un tro d'aplaudiments. En principi, Al Jolson no havia de cantar més que cinc cançons i entonar alguns temes religiosos. Pels productors, calia evitar absolutament el llenguatge parlat enmig dels cants. Per això la història encara és explicada amb l'ajuda dels cartrons i dels subtítols tan comuns del cinema mut.
Tanmateix, en la cançó Blue Skies, l'actor es va llançar a una
verdadera improvisació no prevista en el guió: un diàleg amb la seva
mare (Eugénie Besserer). Aquesta intervenció de la part d'Al Jolson va
tenir com a efecte descongelar el mite de la pel·lícula sonora i va
permetre als altres llançar-se a «parlar». Va canviar les formes del cinema i va esdevenir una autèntica nova creació artística.
"El petits canvis són poderosos" però no han de ser obligatòriament immediats i, a partir d'aquí, les pel·lícules comercials anaven introduint el so de manera progressiva però lenta. Per fer-nos una idea de la lentitud del procés podem fixar-nos en el gran Charlot. La seva primera producció totalment sonora no esdevé fins el 1940 amb "El gran dictador". 13 anys més tard!
Però qui era en Charlot?
Sir Charles Spencer Chaplin, KBE (Londres, 16 d'abril de 1889 - Corsier-sur-Vevey, 25 de desembre de 1977), conegut com a Charles Chaplin, Charlie Chaplin o encara més com a Charlot (en català, castellà i francès), va ser actor, compositor, productor i director de cinema. Està considerat com un dels millors mims i pallassos de la història del cinema. Actuava, dirigia, escrivia els guions, componia la música i produïa les seves pròpies pel·lícules.
Chaplin fou una de les personalitats més creatives de l'època del cinema mut i va influir molt en altres actors. La seva vida artística va durar més de 65 anys, des dels escenaris victorians i els music-hall britànics quan era un artista jove, fins a gairebé la seva mort a l'edat de vuitanta-vuit anys. La seva vida va tenir molts alts i baixos, movent-se entre l'adulació i la controvèrsia.
Sir Charles Spencer Chaplin, KBE (Londres, 16 d'abril de 1889 - Corsier-sur-Vevey, 25 de desembre de 1977), conegut com a Charles Chaplin, Charlie Chaplin o encara més com a Charlot (en català, castellà i francès), va ser actor, compositor, productor i director de cinema. Està considerat com un dels millors mims i pallassos de la història del cinema. Actuava, dirigia, escrivia els guions, componia la música i produïa les seves pròpies pel·lícules.
Chaplin fou una de les personalitats més creatives de l'època del cinema mut i va influir molt en altres actors. La seva vida artística va durar més de 65 anys, des dels escenaris victorians i els music-hall britànics quan era un artista jove, fins a gairebé la seva mort a l'edat de vuitanta-vuit anys. La seva vida va tenir molts alts i baixos, movent-se entre l'adulació i la controvèrsia.
El seu principal personatge era Charlot, conegut com The Tramp al món anglòfon i Carlitos al Brasil. Charlot
és un vagabund amb aires refinats de gentilhome. La seva vestimenta
típica era una corbata estreta, unes sabates i uns pantalons balders, un
barret fort i un bastó de bambú. La cara adornada amb un bigoti
esquifit.El gran dictador (1939)
Un home que mirava molt les formes del cinema i la comunicació audiovisual per excel·lència va fer un film formidable al llarg de 1939 que conté una de les escenes mítiques de la història del cinema. Filmada i distribuïda als Estats Units
poc abans de la Segona Guerra Mundial. A la pel·lícula, Chaplin
interpreta dos personatges: Adenoid Hynkel, el dictador de Tomania,
explícitament inspirat en Adolf Hitler,
i un barber jueu perseguit pels nazis. Després de la guerra, quan
l'empresonament i extermini dels jueus eren coneguts, Chaplin va
declarar que no hauria fet la pel·lícula si hagués sabut la gravetat
dels fets. La pel·lícula va tenir dues nominacions a l'Oscar com a
millor director i millor guió, però no va guanyar cap estatueta.
La metàfora visual del dictador Hynkel "jugant amb el món" és d'un realisme colpidor. Cal recordar que la pel·lícula es grava al llarg de l'any 1939 i que, per tant, Alemanya és tot just a les portes d'envair Polònia i iniciar la II Guerra Mundial. Una capacitat de visió proverbial.
El discurs d'un gran dictador
El que fa esgarrifansa, però, és com Chaplin aconsegueix ficar-se en la pell d'un dictador i fa una escena final meravellosa que suggereix la importància de l'èxtasi en la comunicació dels líders messiànics. Es pot observar com, a mesura que transcorre el discurs els gestos, el ritme i el to de veu es van accelerant per aconseguir el suport incondicional dels presents. A voltes, fa por.
Les formes són inequívoques del moment sublim de la simbiosi entre líder i massa uniforme. Quants cops hem caigut els humans en el parany del discurs fàcil?
El veritable missatge del "gran dictador"
Però com pot ser que Chaplin fes una producció bel·licista? Doncs, no és possible. De fet "El gran dictador" és una joia pacifista encara avui, malauradament, actual.
Si tornem a veure la mateixa escena però ara fixant-nos més en el contingut que en les formes observem un gran canvi. La mateixa escena, ara traduïda. El mateix actor, els mateixos gestos. Diferent missatge.
Només veiem la "nostra" realitat
Les formes ens poden fer una mala jugada. No sempre allò que sembla és el que és. Quants cops ens ha passat que hem vist només allò que hem volgut veure? Quants cops hem fet cas dels altres i no hem analitzat per nosaltres mateixos el que creiem que passa? Perquè a vegades ens neguem a avançar simplement pel fet de estar bé on som? Per què és tan gran la nostra zona de confort? Veiem la realitat o només la nostra realitat (el mite de la caverna de Plató en ple segle XXI)? Nosaltres som els únics responsables de les nostres accions. Sense excuses.
Però cal tenir present que si nosaltres som els únics responsables de les nostres accions i pensaments haurem d'acceptar que som humans i que ens podem equivocar i arribar a tenir "mals pensaments". I encara més greu, haurem de rectificar i, potser fins i tot, disculpar-nos! Cal conèixer-nos per dins per tenir la capacitat d'avançar en mig del desconcert. Nosaltres triem el camí que volem seguir.
Sempre hi ha un dictador al món. L'únic problema és saber si la societat li fa cas o l'arracona. I, a voltes, aquest dictador no és fora sinó que el tenim ben dins. Llavors, jo com a societat pròpia, li faig cas?
